27 oct. CRÒNICA D’UNA NIT ELÈCTRICA
El concert el vaig començar com a espectador, amb una entrada arrasadora per part de la BUMT. La Banda, des de darrere del públic, va fer vibrar el Camp de Mart amb un Amparito Roca ple d’energia i emoció per tothom. Només amb això, l’èxit ja estava assegurat. Un públic entregat com mai, des de la primera nota. I, mentrestant jo emigrava del públic a Dj, dins del meu cap només hi rondava un pensament: si comencem així… com mantindrem l’energia durant els noranta minuts de concert que qeuden? Em semblava impossible. Però a Tarragona amb Santa Tecla, va ser més que possible. Quan semblava que el públic ja no podia més, encara s’entregava més i més, si és que això era possible.
Tot això havia començat mesos abans, molt abans del que és habitual. Recordo perfectament la trucada del Jordi Masip, comentant-me la idea d’un concert diferent, que estaria presentat i que voldria combinar la potència d’una banda simfònica com la BUMT amb l’energia electrònica. Per molt que m’ho hagués pogut imaginar, la realitat va superar qualsevol ficció. Després d’algunes trucades i d’intentar quadrar agendes (que no va ser gens fàcil), finalment vam coincidir i vam començar a definir el repertori definitiu i els horaris. El que encara no sabia era la magnitud de tot el que hi havia darrere: un equip humà immens, treballant de valent en cada detall, no només musical, sinó també en l’humà i el logístic.
Des de la presentació acurada dels actors Evan Dedes i Alba Martínez, que van aportar ritme, humor i cohesió al relat escènic, fins a DJ Abadia, que, des de la seva mirada curiosa i oberta, va seleccionar i fusionar els temes musicals del moment creant creant un fil conductor natural i fresc. També Nil Martorell, amb les seves remescles d’Amparito Roca, va donar un nou significat al centenari d’aquesta peça icònica, transformant-la en un símbol d’evolució i connexió entre generacions, i aconseguint capgirar encara més, si era possible, un públic absolutament entregat.
Per si no hi havia prou, el concert va tenir també un vessant solidari, tan important com la música. La col·laboració amb la Fundació Estela i la Fundació La Muntanyeta no només va donar sentit social a la proposta, sinó que va ajudar a visibilitzar la feina imprescindible que fan per la inclusió i l’atenció a les persones amb diversitat funcional. Perquè la música, quan es comparteix amb causa, multiplica el seu valor.
Quan tot estava a punt per començar, va semblar que la pluja volia sumar-se a la festa. Però el temps ens va respectar, i vam poder gaudir d’una nit màgica on, per molt poques entrades, vam fregar el sold out: 1.760 persones que van fer tremolar el Camp de Mart. Encara ara, un mes i mig després, estic impactat per aquella energia col·lectiva, per aquella comunió entre públic, banda i electrònica, i per totes les eines invisibles però essencials que van fer possible que res fallés: des d’un impecable David Casamitjana, màxim responsable de l’equip tècnic de so i llums fins a un grup de músics entregats a cada nota, a cada compàs i a cada respiració compartida amb el públic.
https://www.instagram.com/reel/DOlzFYOiNpF/
En definitiva, una nit per recordar. Una nit on la música —en totes les seves formes— va demostrar que pot unir-nos, emocionar-nos, ajudar-nos a conèixer millor la nostra societat i, en conclusió, fer-nos sentir vius. Siga la música que siga.
Pere Vicalet