Aquest vespre, 24 de maig, ens hem reunit a l’Auditori Josep Carreras de Vila-Seca per gaudir del concert que la Banda Juvenil de la BUMT ens ofereix.
Dirigits de manera brillant per l’Aleix Vaqué, aquests joves músics ens demostren un cop més el talent que tenen amb els seus instruments.
La primera obra que escoltem és la “Appalachian overture” d’en James Barnes. Aquesta obra plena d’energia i entusiasme té uns tocs del folk típic del Sud-est Americà, a on les muntanyes Appalachian es troben. Amb una secció al mig de la interpretació més lenta, que permet al públic una mica de repòs fins que la intensitat ens torna a envoltar, aquesta peça acaba en un crescendo ple d’intensitat i color.
“Escapiranegotalins” obra del compositor Jordi Cornudella i la segona peça que escoltem, és una obra escrita per a banda i quintet de metalls que està inspirada en les festes de Santa Tecla. El text que acompanya l’obra ens és narrat pel rapsode Fèlix Garcia mentre el novell quintet, amb músics que participen per primera vegada amb nerviosisme i excitació, fa una execució perfecta.
“A joyful fanfare” omple ara l’auditori. Aquesta obra de Franco Cesarini permet que tots els instruments, separats per categoria, despuntin mentre es desenvolupa la melodia. Dels clarinets passem als saxofons, a les trompes …, fins a arribar al punt culminant final.
Steven Reinecke, el compositor de “The witch and the Saint” i que és la següent composició que escoltem amb delit, va compondre aquesta obra el 2004. Poema compost com una peça èpica que comença amb els timpani i una melodia obscura, quasi gregoriana, que va pujant d’intensitat gràcies als metalls i es transforma en dolça gràcies a les flautes. La varietat en els tempos fa que aquesta obra vagi canviant el sentiment d’angoixa i el d’esperança que l’oient sent contínuament, sense un moment de repòs.
Finalment, “Puszta” de Jan van der Roost, serà l’obra que tancarà el concert. Formada per quatre moviments dels quals escoltarem l’andante moderato, l’allegro molto i el marcato. Puszta és el nom que es dona a les planes estepàries d’Hongria a on es reunian els gitans nómades hongaresos. Amb la melodia, Van der Roost es fa arribar el caràcter temperamental, melancòlic i extravagant d’aquest poble, motiu pel qual aquesta obra també es coneix com a “Quatre danses gitanes”.
Quan acaba la interpretació de totes les peces el públic brinda un apassionat aplaudiment per agrair la feina ben feta d’aquests músics i animar-los a seguir, ja que un cop més hem pogut comprovar que tots tenen un futur musical brillant al seu davant.
