21 jul. Crònica del concert de primavera 2025 de la Banda Juvenil
Tocar en un quintet de metalls solista no estava en la meva llista de tasques, precisament.
D’acord. Tirem enrere. Comencem pel principi.
Després del concert de Santa Cecília, havíem començat a preparar la següent actuació. Recordo que al primer assaig el Jordi Masip ens va introduir Appalachian Overture. El que no esperava, però, va ser que uns dies després l’Aleix Vaqué em digués LA BOMBA (insereix efecte sonor d’explosió).
Em va comentar que havia estat pensant què fer pel Concert de Primavera, així com l’any passat vam tocar el Concert per a saxo. Quan m’ho va dir, la meva ment va tornar un instant a aquell moment. L’Óscar Galán i l’Enric Llop havien estat brutals; és clar, i l’Agustí Roma també, quin tenor…
Ep, Darío. L’Aleix et parla.
Oh, sí!
Bé, resulta que a l’Aleix se li havia ocorregut fer un quintet de metalls solista. Òbviament, no m’ho vaig haver de repensar gens. Sí absolut i instantani. No només això, sinó que a més a més tocaria envoltat de grans músics i amics: El Jaume Querol i el Martí Vallverdú de trompetes, el Roger Gavaldà de trombó i el Marc Castilla amb la tuba. Quins mestres, quins reis! Al meu interior va sorgir eufòria… i també pànic. Oh, oh. Solista, jo?! Això és important. I les coses importants fan una mica de… respecte. Això sí: els meus nervis ni de lluny guanyarien a la meva il·lusió.
Quan assajàvem ESCAPIRANEGOTALINS era quan més tenia el cor en un puny. Em va fascinar identificar progressivament les melodies de Santa Tecla que havia escoltat de petit. Sentir-ne tantes reunides a una obra em va semblar simplement genial.
He de dir, però, que aquesta peça festiva no va ser l’única peça que ens va fer suar. Algunes del repertori ens van posar realment a prova. Hi havia passatges que et feien pensar “D’acord, aquí passarem una bona estona”. Però, vaja, ens hi vam posar com sempre: amb ganes i amb esforç, que això no falla mai. A base d’assaig rere assaig, vam anar polint aquelles parts, i reforçant la musicalitat de les peces. També és veritat que no tot era tan bèstia. Algunes peces eren més pensades per fer-les “ràpid”, sense tanta complicació, més curtes i fàcils de muntar. I també tenen el seu què, eh? A vegades van molt bé per agafar aire entre una i l’altra, o simplement per passar-ho bé tocant. Però les altres, les que tenien més suc, les que exigien més… són les que, al final, ens van fer créixer com a banda. I això és el que més em va agradar de tot plegat: que vam pujar el nivell entre tots. Que allò que al principi semblava impossible, de cop començava a sonar.
Va arribar el dia del concert. Públic entrant, instruments afinats —val més, companys!— i tothom al seu lloc. El meu cor anava a cent, sí… Només d’escriure-ho i recordar-ho ja se’m torna a accelerar…!
Darío!
Sí?
Te’n tornes a desviar, del tema…
Oh. Perdoneu.
Així, el 24 de maig de 2025 a les 20:30 va començar el Concert de primavera de la Banda Juvenil de la Unió Musical de Tarragona. El concert va anar passant peça a peça, i en cada una s’hi notava tot el treball de les darreres setmanes. Personalment, em vaig sentir molt a gust tocant, i crec que el fet que no fos l’únic també es va notar. I quan va arribar ESCAPIRANEGOTALINS, aquell moment tan esperat (i temut) essent tan sols la segona peça, va ser una bogeria. Vam retirar-nos justament abans d’aquesta amb l’objectiu que els solistes ens preparéssim. Només sortir i col·locar-nos al davant, ja es respirava una emoció diferent. Jo intentava fer veure que estava tranquil… però, vaja, crec que el meu batec no em feia gaire cas. Per a ell, jo estava assegut al vagó del Shambala a punt de baixar en picat.
Quan vam començar a tocar, tot va fluir. No perfecte, segurament —i us ho puc ben dir—. Però intens, viscut, i amb molta energia. I això és el que realment importa. Al final, l’aplaudiment del públic ens va robar el somriure. Havia valgut molt la pena.
Acabat el concert, només quedava aquella sensació tan bonica de “ja està?”, aquella barreja de buidor i orgull, però sobretot eufòria. I també, evidentment, els comentaris entre companys, les rialles, les fotos, els “has estat brutal!”, els “molt bé, tio, eh?”… Tot això que fa que formar part d’una banda sigui molt més que tocar junts.
Aquest concert ha estat tan important per a mi! Vull donar les gràcies de tot cor a l’Aleix Vaqué, per confiar en nosaltres i proposar el quintet (quina idea, eh!), i per l’impressionant treball que fa com a director de la Banda: si algú és responsable de l’èxit del concert, en gran part és ell. Als companys del quintet, pel bon rotllo, el compromís i per fer que l’escenari no fes tanta por: Martí, Jaume, Roger i Marc, gràcies per fer-me sentir que, si havia de pujar allà davant, no podia estar millor acompanyat! A tota la banda juvenil, per fer pinya, per compartir tants bons moments. Tocar amb vosaltres és un luxe. I, per descomptat, al públic, per ser-hi, per escoltar i per fer-nos sentir tan acompanyats.
I és que això té la música: és efímera. Passa una vegada i ja està. Cap gravació ni imitació pot fer-te sentir com aquell moment viscut. Però, justament per això, es queda a dins per sempre.
Fins al pròxim concert, família!
Darío Barcia López