UN CONCERT INSPIRAT EN ANTONI GAUDÍ
19474
post-template-default,single,single-post,postid-19474,single-format-standard,bridge-core-3.0.5,qi-blocks-1.0.6,qodef-gutenberg--no-touch,qode-page-transition-enabled,ajax_updown_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,paspartu_enabled,paspartu_on_top_fixed,qode_grid_1400,hide_top_bar_on_mobile_header,qode-content-sidebar-responsive,transparent_content,qode-theme-ver-29.2,qode-theme-bridge,qode_header_in_grid,wpb-js-composer js-comp-ver-6.10.0,vc_responsive

UN CONCERT INSPIRAT EN ANTONI GAUDÍ

 

Fa uns quants mesos el Jordi em va trucar per treballar plegats un cop més.

Aquesta vegada no es tractava d’un concert per Santa Tecla, aquesta vegada volien fer un concert inspirat en la figura de l’arquitecte Antoni Gaudí.

Aquest concert en potència era un projecte molt ambiciós: més de cent músics en escena, una soprano cantant part del repertori i la vida i obra de Gaudí com a motor principal de la creació.

Vaig dir que sí gairebé sense pensar.

Notes prèvies.

–

Ha estat un viatge molt interessant descobrir plegats la forma que havia de tenir aquest concert.

–

Antoni Gaudí és una figura emblemàtica de l’arquitectura a Catalunya, de fet, la seva obra marca un abans i un després a la història de l’arquitectura universal.

–

Quan menciones a Antoni Gaudí, possiblement al teu interlocutor pensarà en una imatge concreta: un home gros, amb barba i ben plantat. (Tot i que potser pensa en la imatge d’un home a les acaballes de la seva vida, amb el rostre desdibuixat i una relació més aviat distant amb les persones que l’envolten).

Com podem escenificar una figura com la d’Antoni Gaudí sense caure en caracteritzacions còmiques i convencions estranyes que li traguessin el to poètic a la proposta?

–

Això serà una lectura, una ficció, un relat de fantasia, aquesta història no és veritat. El teatre no és veritat.

–

Santiago Calatrava va dir:
“La gent ha intentat entendre Gaudí des del punt de vista del paganisme, de la maçoneria, del budisme o de l’ateisme. Penso que en efecte era un home que va servir una idea religiosa; però el Déu o, més aviat, la Deessa que Gaudí venerava era la mateixa arquitectura.”
Quina manera més bonica d’entendre la relació entre l’amor que li tenia a l’arquitectura i l’amor que sentia per allò diví. Quina diferència hi ha entre la inspiració artística d’un religiós i la devoció absoluta d’un artista?

–

Va ser molt emocionant trobar la relació entre la figura de la Mireia Tarragó, la soprano, i l’arquitecte, que encarnaria jo: L’autor i l’obra. L’artista i la deessa. L’arquitecte i la mussa. Gaudí i l’arquitectura.

 

26 d’abril de 2026

 

Sempre que pujo a l’escenari el temps s’atura, tot succeeix i en acabar no me’n queda cap record. És com si la vida que he viscut a escena es quedés per sempre més allí.
Una part de mi (o el rastre d’allò que ha passat), es congela dins d’aquella caixa negra.
Vam entrar a escena, vam demanar que el públic no aplaudís, que ens acompanyés en aquell viatge i la resposta va ser unànime; plegats vam transitar la història d’un arquitecte que venerava la seva deessa a través de l’art. A través de les seves obres.
Acompanyar a la BUMT i a la Mireia Tarragó ha estat un luxe que recordaré sempre.
Ara, uns dies després, havent passat la ressaca emocional, només em queden paraules d’agraïment: a la Mireia, per llençar-se a la piscina de cap i regalar-nos la seva veu durant una estona, a la BUMT, per l’entrega i les hores que han dedicat a aquestes peces i, sobretot, al Jordi per confiar cegament i per comptar amb mi un cop més.

Després de tot, vam gaudir de Gaudí, suposo.

Óscar Balanyà