28 maig Crònica d’un concert de butxaca

Dies enrere explicava que, des de ben petita, he tingut una relació molt especial amb les butxaques.

Ja, només, la seva paraula, musical i dolça, m’encisava: ¡Bu txa ca!

Butxaca, butxaques, butxaquetes… Sí!

Mot sonor, cavitat màgica.

A les fotografies que ronden pels àlbums familiars queda ben palès que us dic la veritat i, breument, us en faré cinc cèntims.

En veig una de quan encara no dec tenir el meu primer any de vida. Duc la pipa a la boca, per vestit una bateta rosa que m’havia fet la mare i, ben formosa, hi llueix una butxaqueta que tenia la responsabilitat de guardar i protegir el meu xumet cada vegada que una servidora s’arrossegava per terra. A la següent fotografia es veu ben clar: Asseguda entre les herbes, envoltada de flors, feliç com un gínjol, duc la  pipona ben guardadeta dintre la butxaca, com qui porta un rellotge.

Més endavant vaig descobrir que aquestes cavitats eren cofres de tresors… A les de la jaqueta podia guardar-hi les meravelles que trobava rondant pel camí del “pantanu”; a les dels pantalons no hi faltaven mai les tres “vellanes” màgiques que em protegien dels mals esperits; les de la mama sempre tenien un raconet especial per mi, mentre que les de la bata de “col·legit” hi duien cosit el fil d’Ariadna amb un mocador a la punta.

CONCERT DE BUTXACA

I si per acabar-ho d’adobar, hi afegeixo les paraules concert i literatura… Podeu imaginar el goig que vaig sentir quan en Jordi Masip –director de la BUMT- em va trucar per telèfon per proposar-me un Concert de Butxaca?

Ep! Concretament: UN CONCERT DE BUTXACA MUSICAL i LITERARI.

Qui em coneix sap com m’apassiona gestar. Quan la proposta m’enamora em submergeixo en un viatge fervent… I ja no hi ha aturador!

No es tracta de llegir paraules amb dicció perfecte i buides de contingut. No! Una Contadora d’Històries sap que cada mot és ple de vida, i cadascun d’ells –tal com succeeix amb cadascun dels components d’una orquestra- és part important, única i necessària per il·luminar móns.

El minúscul –però immens- granet de sorra, construeix platges.

Les paraules, construeixen Universos.

La música: VIDA.

És en el precís instant en que sento les primeres notes de Shakespeare Pictures, que el ventre se’m dispara, i tot es posa en moviment. Rellegeixo les obres, sento les aromes de la primavera i, si tanco els ulls, puc sentir-me part de l’escena… Entro dintre del bellíssim jardí d’en Leonato, i sols llavors, comença el veritable Viatge.

Les obres que formen el concert son tan diferents les unes de les altres com la vida mateixa… I, això em du a cercar-ne un fil conductor; un corriol per on dansar plegats. I aquí, la Màgia del Diccionari Etimològic m’ajuda, com sempre, a trobar el camí.

Cultura… Conreu…Agricultura… Cultiu… Cultivar!
Cultivar… Sembrar… Adobar… Nodrir… Alimentar… Brostar!

Però no podia perdre el nord, i no havia pas d’oblidar que NO era sola. El Viatge havíem de construir-lo plegats.

I tot i que amb en Jordi ja havíem tingut una sèrie de trobades, no us podeu pas imaginar els nervis que em pessigollejaven la panxa la primera vegada que vaig anar a escoltar un assaig.

Certament hagués desitjat tenir una vareta màgica per poder fer-me invisible… Era d’una Bellesa tan extrema allò que estava sentint! Que tot va esclatar dintre meu. L’ànima es posà en vibració, el ventre explotava extasiat… I vaig saber que havia de reescriure tot allò que havia escrit. Oh, si hagués tingut la vareta! M’hagués tombat a terra, ara ulls clucs, ara escrivint com un llamp. Hagués perdut la noció del temps en un mar de músiques, un mar de felicitat.

Però, tot i que l’esforç fou immens intentant mantenir una postura digne asseguda a la cadira, no patiu, vaig portar-me bé.

Les següents setmanes foren tot un reguitzell de matolls creatius… Una història em duia a una altre, i el Concert semblava convertir-se en un conte sense fi. Conscient que no estàvem a l’Antiga Grècia, i que no es tractava de començar l’espectacle a l’albada i finalitzar-lo a la posta, vaig haver de renyar a la jo narradora i censurar-la; recordant- li, també, que el seu paper era, únicament, el d’acompanyant, i que fes el favor de no “xuclar càmera” amb tanta paraula dita com una Xahrazad, i donés el protagonisme del Concert de Butxaca, a qui li pertocava: a la Banda.

Diuen i Conten, i Conten i diuen que el passat diumenge, onze de maig de l’any dos mil vint-i-cinc, una servidora va ser desmesuradament Feliç.

Ànimes en vibració, vàrem dansar PLEGATS. Fluint. Voleiant. Embolcallant. Omplint cada petit raconet del Teatre, amb un Majestuós Interval de Llum.

GRÀCIES, BUMT.

GRÀCIES PER AQUEST REGAL.

Muntsa Plana i Valls