06 nov. Crònica del viatge dels 30 anys!
Per Èlia Tarragó Celada
Vaig arribar a l’estació d’autobusos amb aquells nervis de primer dia de col·le. Era el primer cop que anava de viatge amb la BUMT, i coneixia poques persones. Amb altres havia intercanviat mirades durant els assajos, però de moment eren desconeguts.
Després de passar sis hores a l’autobús per culpa de les retencions i de fer una parada tècnica a Berga, vam arribar a Castellar de N’Hug, amb molta gana, set i ganes d’estirar les cames. Per sort, ens esperava un dinar boníssim, tot i que tocava desmuntar la percussió; quin dilema amb les timbales que no passaven per la porta…
La primera tarda ens vam instal·lar a les habitacions, i vam fer unes activitats de cohesió molt divertides organitzades per algunes membres de la banda. També ens van explicar dos jocs que durarien tota l’estada: la pinça i l’assassí musical. Qui m’havia de dir a mi que la pinça seria el meu malson? Un dia vaig arribar a tenir-ne quatre alhora!
Entre jocs de nit, sortides al poble amb un fred que pelava, excursions, festetes que van acabar sent festasses, sopars i dinars boníssims, assajos, migdiades a l’ombra dels arbres i jocs de taula fins a les tantes de la matinada, van anar passant els dies sense que ens n’adonéssim. Tampoc ens podem oblidar de quan el Jordi va deixar dirigir la banda a alguns dels nostres companys, i d’una personeta que ens tenia a tots el cor robat, la petita Berta.
Realment van ser uns dies meravellosos, plens d’atacs de riure, de persones increïbles i de moments inoblidables que m’enduc per tota la vida. Perquè sí, amics, per si encara no us n’havíeu adonat, la música ens permet viure experiències tan màgiques com aquesta, i totes les que estan per venir. I com va dir Nietzsche: “Sense música, la vida seria un error”.
Gràcies BUMT per fer-me sentir com a casa, aquest viatge me’l guardo al cor per sempre.