12 des. Crònica d’un concert de Santa Cecília històric
Per Adrià López López
Ai, quins nervis! Acabo d’aterrar a la BUMT i he d’escriure una crònica del concert més important de la temporada de qualsevol banda. 30 anys de la BUMT, 20 anys de la Banda Infantil, 10 anys de la Big Band BUMT… Quin matí de diumenge i quins dies previs més “tranquils”. Havent agafat les regnes de la Banda Infantil i de l’Escola dos mesos abans, amb un grup de músics molt joves (i amb molt de talent musical i personal) i davant de 600 persones… Ostres, hauré tingut sort si no caic rodó al mig de l’escenari.
Com a músic de banda des del moment que vaig sortir de l’ou, com a enamorat d’aquesta formació i de la música que s’ha escrit per a ella i com a reusenc, aquest concert es presentava ben especial. Havent vist la BUMT des de fora i des de la distància des de fa molts anys i havent compartit escenari amb ella en més d’una ocasió amb la Banda Simfònica de Reus, arribava el dia de conèixer-la des de dins i des de ben a prop. I dirigint la Infantil, compartint escenari amb tres grandíssims directors i prop de 200 músics que van commoure el Teatre Tarragona. Segur que se’ls va fer curt, el concert, però no tant com a mi.
Agraït per l’oportunitat que se’m va concedir fa uns mesos i conscient del pes d’una cita com aquesta, camino cap al Teatre Tarragona amb tres quilos i mig de motxilles i objectes a l’esquena. Conec el camí cap a la seva porta anterior i sempre passo pel túnel de la plaça Verdaguer per arribar-hi. El primer plat del menú, abans que arribessin els músics de la Infantil, va ser poder gaudir de la prova acústica de la Banda Simfònica i de dues obres que he tingut la sort d’interpretar anteriorment: Pilatus i Pompeii. El primer ensurt, però, arriba quan el Jordi Masip em demana que m’assegui al piano a tocar les primeres notes de Pompeii per comprovar el volum del teclat. Encara avui segueixo vermell com un pebrot.
Ja envoltat dels meus músics de la Infantil i posant a punt les partitures per al concert, ens disposem a començar la nostra prova de so i arranquem alguns aplaudiments de músics de la Banda Simfònica que ens escoltaven asseguts a les butaques del teatre. La tercera i última obra de la nostra intervenció, una marxa mora que vaig escriure adaptant les veus al nivell i l’edat dels diferents integrants de la banda, és la nostra arma secreta i els músics ho saben. Ja amb el Teatre Tarragona ple i sense cap localitat buida, Al-Tàrraco sorprèn coneguts i estranys per la potència de la percussió i el gran treball que han realitzat músics molt joves, amb molt pocs anys d’estudi de l’instrument a l’esquena però amb molt coratge.
La resta del concert… Una estampa, simplement, de la qualitat musical del món bandístic a la ciutat de Tarragona. De la mà de grans professionals d’aquest món com el Jordi, l’Aleix i el Xavi, una actuació de primer nivell que va escombrar qualsevol possibilitat que algú s’avorrís un sol segon del concert. Com a director de la Banda Juvenil de Reus, va ser un autèntic privilegi poder escoltar la nostra homònima de Tarragona interpretant un repertori de gran dificultat i amb una sonoritat que va convertir l’etiqueta de “juvenil” en això, en només una etiqueta. L’edat no importa quan sents una formació d’edats ben joves cohesionada, madura, amb un gran equilibri entre plans sonors i amb un gran domini interpretatiu.
Tocava canviar-se de roba, muntar el saxo i sortir a l’escenari per col·laborar amb la Big Band BUMT, una de les dues grans formacions estables de l’Escola de la BUMT. Amb un repertori fresc, variat i molt ben arranjat, el Xavi Font aconsegueix exprimir al màxim les possibilitats interpretatives del grup. I ho dic amb consciència de causa, ja que ho he pogut veure de ben a prop, cada dijous, al local de la banda. Llarga vida a la BBB i als seus músics, amb una il·lusió i una brillantor als ulls que he vist en pocs llocs al llarg de la meva carrera.
La Banda Simfònica, com no podia ser d’altra manera i amb prop de cent músics sobre l’escenari, tanca un enorme concert amb una actuació al nivell de les grans ocasions. Amb grans solistes a les seves files, cordes i seccions molt ben treballades i el director idoni per a la Banda Unió Musical de Tarragona, fan les delícies d’aquells als quals ens encanta la música de banda i la música en general. No obstant això, és difícil imaginar un escenari alternatiu a l’èxit quan el vaixell el condueix algú com el Jordi Masip.
Gràcies, en definitiva, per permetre’m formar part d’una celebració de Santa Cecília tan especial i per permetre’m, també, escriure aquestes línies. Per rebre’m amb els braços oberts (tot i ser de Reus!) i per fer-me sentir un més dels vostres. M’emporto els records del 3 de desembre de 2023 per sempre.