Si es fes una enquesta a tots els tarragonins i tarragonines sobre quina és la peça musical emblema de les festes de Santa Tecla, o inclús de la ciutat, guanyaria – i, probablement, sense competència- l’Amparito Roca. El pasdoble, popularitzat a partir dels anys vuitanta, s’ha convertit en tot un himne a Tarragona. Durant les festes de Santa Tecla, el famós “lo, lo, lo” és la banda sonora preferida dels tarragonins. Però, ens hem preguntat prou per què és tan popular l’Amparito a Tarragona, i de quina manera ha acabat monopolitzant el corpus musical de les festes?

ELS INICIS

El pasdoble Amparito Roca va néixer el 1925 de la mà del barceloní Jaume Teixidor (1884-1957). El pasdoble es va estrenar el mateix any de ser compost, a Carlet, a la Comunitat Valenciana, ja que en aquell temps Jaume Teixidó era el director titular de la banda del poble. El nom d’Amparito Roca sempre ha causat sensació i dubtes, però la història no va més lluny que el va dedicar a Amparo Roca, una noia que rebia classes de piano a mans de la seva filla Maria Jesús Teixidor, i era, alhora, filla d’un bon amic seu.

Als anys seixanta del segle XX, podíem escoltar els pasdobles a les places de toros. L’activitat taurina era molt important a Tarragona, que compta amb una plaça des de l’any 1883. Les bandes encarregades d’acompanyar les curses de braus eren les bandes militars. A Tarragona aquesta estava perfectament introduïda en la dinàmica de festa popular, ja que també sortia tancant el Seguici, que en aquell moment era mínim. I sent la mateixa banda que tocava en els dos àmbits, el repertori escoltat en ambdós era el mateix. Un dels pasdobles més destacat als bous era l’Amparito Roca, i amb la presència de la Banda Militar al Seguici, aquest s’acaba introduint en les festes populars.

En acabar el Seguici, a la Plaça de la Font, els gegants -que durant el Seguici ballaven acompanyats de gralles- feien un ball de lluïment al so de l’Amparito Roca interpretat per la banda. Així doncs, la peça va començar a fer-se un lloc entre la cultura popular de la ciutat. Tot i això, la seva importància o ressò estava lluny de ser el que seria a partir dels anys vuitanta, on un seguit de casualitats convertirien a l’Amparito i Tarragona en un binomi inseparable.

LA POPULARITZACIÓ

Amb l’entrada de la democràcia, les bandes militars van desaparèixer de les festes populars.  Les van substituir les bandes civils, per molt que en la majoria de casos els músics, i inclús el director, eren els mateixos. En el cas tarragoní, es va fundar el 1981 la Banda Ciutat de Tarragona, que, a partir del 1982, passaria a tancar el Seguici Popular, situant-se darrere la Colla Jove Xiquets de Tarragona.

Fotografia de la Banda Ciutat de Tarragona en una actuació a Constantí l’11 de setembre de 1986. Feta per l’empresa de fotografia i disseny ENFOC. Cedida per Jordi Artacho.

Aquesta colla castellera, la segona de la ciutat, havia sorgit un parell d’anys abans, el 1979, de la inquietud d’un grup de joves i estudiants. La seva primera aparició durant les festes de Santa Tecla va ser l’any següent, el 1980.

És sabut per molta gent que la popularitat de l’Amparito ve de que la Colla Jove demanava molt insistentment a la Banda que toqués peça, cridant “Amparito, Amparito”. Inclús, i així ho assegura el gestor cultural Jordi Bertran, que en aquell moment era part de la colla castellera, els joves arribaven a formar una mena de “barreres humanes” davant la banda, no deixant-la avançar fins que interpretés l’Amparito Roca. Però, per què La Jove demanava l’Amparito?

L’any 1979, coincidint amb l’any de formació de la colla, una de les orquestres de revetlla més rellevants del moment, l’Orquestra Plateria, va treure un disc anomenat 20 años de salsa, que comptava amb Amparito Roca com a primera peça. Aquell Nadal el disc va arribar a multitud de tarragonins, ja que la Caixa d’Estalvis Provincial de Tarragona va decidir regalar-lo a cada persona que fes una petita contribució a la seva llibreta d’estalvis, cosa molt habitual a l’època. Aquest disc va permetre posar nom a una peça que molts tarragonins ja havien sentit. Els castellers, havent sentit la peça als toros i a les ballades de la Plaça de la Font, sabien que formava part del repertori de la banda i, com els agradava, començaren a demanar-la durant el Seguici Popular.

Per altra banda, si bé és cert que l’Amparito Roca era una peça molt popular en les bandes militars, que la Banda Ciutat de Tarragona la tingués en el seu repertori és pura casualitat. El director Josep Maria Arnau va proposar una renovació de repertori, apostant pel pasdoble Ragón Fález d’Emilio Cebrián. Es va intentar assajar, però el fet d’innovar no convencia als més grans de la banda. Així doncs el pasdoble es va acabar descartant. Però, just abans de tornar les partitures a l’arxiu de l’Ajuntament, com diu Jordi Artacho, que en aquell moment formava part de la banda, “a algú se li va ocórrer girar el paper, i allà estava Amparito Roca”. Cal destacar que és habitual en el repertori de pasdobles que es trobi una partitura en cada cara del paper.

LA MONOPOLITZACIÓ

La clau de la popularització total arriba amb la recuperació de l’Àliga de Tarragona, el 1986. Aquesta, des del principi és acompanyada per una petita banda, i no per instruments tradicionals com la resta d’elements del Seguici. Aquesta formació de banda, i més amb la recuperació del Lleó el 1993, que també n’incorpora una, fan que la popularitat de l’Amparito s’enforteixi. De totes maneres, el que acaba convertint l’Amparito en la melodia musical que identifica la ciutat és el sorgiment de la Baixada de l’Àliga.

Avui en dia la Baixada és un dels actes principals de les festes, i alhora el més multitudinari. Però, va començar sent un tema logístic. L’Àliga baixava per les escales de la Catedral per escurçar camí, i ho feia acompanyada de la seva banda, que en aquell moment havia deixat de ser petita per ser una formació d’uns vint-i-cinc músics, que permetia fer qualsevol tipus de repertori.

Així doncs, poc a poc més i més tarragonins van anar sumant-se a l’Àliga fins a convertir aquesta Baixada del 21 a la nit en un problema d’ordre públic. En aquesta situació, l’Ajuntament va haver de modificar i regular l’acte, i el va incloure en el programa de les festes. El mateix Ajuntament, per acabar d’instaurar l’Amparito, demana a les bandes que anaven a tocar a la Baixada que el toquessin moltes vegades i sobretot en moments clau de la festa, com l’arribada a la Plaça del Rei o l’entrada a la Plaça de la Font.

La instauració de la Baixada de l’Àliga com a acte, així doncs, és el punt clau en que l’Amparito acaba de popularitzar-se del tot, i aquesta popularitat no ha parat de créixer, fins arribar a l’actualitat.

D’aquesta manera, es pot constatar que son un conjunt de casualitats al voltant de les bandes militars, La Colla Jove, la Banda Ciutat de Tarragona, l’Orquestra Plateria i l’Àliga les que han acabat suposant que tots els tarragonins estimem l’Amparito, i vibrem i cantem en escoltar-lo, fins al punt que la peça ha acabat monopolitzant el corpus musical de la festa major.

Aquesta monopolització i abús de l’Amparito Roca fa que altres peces populars caiguin en l’oblit, i que el mateix Amparito perdi el valor convertint-se altra vegada en el que era al principi, un simple “lo, lo, lo”. La manera d’evitar-ho? Valorar-lo, no com a element festiu sinó com a element clau en la cultura i la tradició tarragonines.

.   .   .

EL FENOMEN AMPARITO, UN FENOMEN AÏLLAT?

Els tarragonins ens sentim molt nostre l’Amparito, el sentim com a himne, peça que distingeix la ciutat. Tarragona, però, no és ni l’única ni la primera ciutat on es dona aquest fenomen, que, a part de les casualitats, parteix de l’interès municipal d’identificar la festa amb una música concreta.

L’exemple més clar és el cas de la Patum de Berga. Actualment es compara amb la Baixada de l’Àliga, però la Patum és un acte molt anterior. La festa va ser declarada d’interès nacional per la Generalitat el  1983, anys abans que sorgís la Baixada. La peça que l’identifica és el pasdoble El Patumaire, que sorgeix de dos pasdobles taurins, El Algabeño i El arte taurino.

Una mica més a prop de Tarragona, trobem el cas del carnaval de Vilanova i la Geltrú, famós per la seva guerra de caramels. Allà es toca de manera molt insistent un altre pasdoble, El Turuta.

Per últim, anem a Mataró. A les festes de les Santes, on son molt importants els Gegants Família Robafaves, està establert el pasdoble El Bequetero.

Cal mencionar, que tots aquests pasdobles, incloent-hi l’Amparito, no només es toquen en aquestes poblacions, sinó que es poden sentir arreu de Catalunya i la Comunitat Valenciana. De fet, i ja des de fa anys, l’Àliga de Tarragona presenta El Bequetero com una de les seves peces principals, al costat de l’Amparito i Paquito Chocolatero.

                            CRISTINA ARTACHO PORTA